Patrimoni natural

La costa de sa Dragonera

A tota la costa de sa Dragonera la influència marina s’evidencia amb les formes aerodinàmiques que adopten els arbustos, com el tamarell, i la troballa de plantes petites, com l’endemisme dragonèric de saladina, la ben coneguda ceba marina i l’aromàtic fonoll marí

L’àguila peixatera és, des de la primera observació en l’expedició de l’Arxiduc, una de les aus més valuoses. La forma amb la qual pesca, una caiguda en picat cap a l’aigua, és molt vistosa.

Els illots i esculls

Els illots de sa Mitjana i es Pantaleu, així com els esculls des Calafats, són ecosistemes clau per a les comunitats de virot i corb marí. La rellevància ambiental deriva del fet d’anar recuperant, després d’incendis i amollades de cabres al llarg de la història, els seus cicles biològics. 

El virot petit o baldriga és l’au marina migrant més important a les Balears i també a sa Dragonera, ja que és un punt estratègic de posta i cria de polls. El virot gran és un pescador d’alta mar, molt freqüent a l’illa. El corb marí és més sedentari i fàcil de trobar sobre els illots o capbuçant.

Es Freu i el fons marí

El paisatge càrstic de l’illa regala, també al fons marí, fons de roques i coves, on prolifera l’anfós, així com extenses praderies de posidònia, entre les quals es resguarda la nacra; ambdues espècies marines es troben amenaçades per la pressió humana però, amb la declaració de la reserva marina, se n’ha reforçat la protecció.

Sobrevolant aquest canal entre Mallorca i el parc, la gavina corsa o roja és fàcil de distingir de la comuna, pel color coral del bec i les potes verd oliva. El blauet és un dels ocells petits de plomatge més vistós i més ràpids que s’alimenta de peixos petits o larves i emeten un «tiiit, tiit» ben característic i penetrant.

Garriga

Adaptada a la pluviometria baixa de l’illa, la força dels vents marítims i els sòls calcaris del vessant sud-est de sa Dragonera, la garriga és la comunitat vegetal més desenvolupada. 

Aquesta comunitat es vesteix, a les cotes més baixes del vessant, amb el color groc cridaner de les flors de l’estepa groga i l’estepa joana, un dels endemismes balears emblemàtics, així com pels característics matolls de xiprell i romaní: «tot un tast d’aromes maridades amb els embats de la mar».

Amb ports més arbustius, llenyosos i establerts vessant amunt, es troben els ullastrars (la varietat silvestre  d’olivera), juntament amb la mata, la lletrera,  i l’aladern. En les clarianes d´aquests arbusts poden trobar la rapa blava.

La garriga és un dels hàbitats on es pot trobar al curiós sebel•lí, un au estèpic i camallarga amb un cant molt particular. Entre els rèptils,  la sargantana,  troba aquí un hàbitat idoni ja que aprofita aquests matolls per col•locar-s’hi damunt i, entre les clarianes, llançar-se a l’atac d’invertebrats i insectes. Crida l’atenció el fet que s’alimenten tant de fruits i flors com, fins i tot, d’aus mortes. I és que es tracta d’un dels vertebrats terrestres més antics de Mallorca. 

Pinars

El pi blanc és l’arbre que millor s’adapta al clima i al sòl, amb les seves estratègies de regeneració davant incendis. Es caracteritza per l’escorça blanquinosa i les fulles més curtes i fines que la resta de pins. A l’igual que a la resta de l’arxipèlag balear, constitueix la massa forestal més prominent i dona recer a un sotabosc ric. 

Aquests bosquets acullen aus petites, com el menjamosques, que emigra a sa Dragonera per nidificar, i el busqueret de coa llarga baleàric, tota una joia ornitològica. 

Al voltant de la cova des Moro, el forn de calç i la torre de Llebeig, destaquen els únics mamífers voladors que, a més, combaten plagues forestals, com la processionària del pi. Es tracta de les ratapinyades, tant l’espècie muntanyenca com la comuna, entre d’altres.

Camps de conreu

Els camps de conreu, amb una extensió mínima a sa Dragonera, són un vestigi del primer poblament i la necessitat de cultivar per poder subsistir davant l’escassetat d’aliments. Es tracta d’un paisatge i un ambient antropitzat al qual, partint d’una explotació modesta de cereals de secà (civada i ordi), s’han anat introduint arbres fruiters, el més característic dels quals és la figuera, però també s’hi troben ametllers.  

A les voreres dels camins, entre aquests cultius, s’hi troben orquídies, com la piramidal, les mosques d’ase i mosques grosses. Floreixen amb pètals molt cridaners a la primavera i són molt fàcils de trobar.

Sobrevolen aquestes zones, a la recerca de llavors, la cadernera, inconfundible per la cara vermella, i el passarell, molt apreciat pel seu cant per la gent de camp.

Jardí de cala Lledó

La història també ha deixat una empremta botànica. I és que en el jardí botànic de cala Lledó es troben les plantes més representatives dels diferents hàbitats que s’hi presenten: el litoral, els boscos i la garriga, o els penya-segats. Un exemple del que es troba al jardí, és la col de penyal, una espècie que és molt difícil de trobar, perquè es troba en els indrets més recòndits de les penyes. 

Tant sobre els conreus com en el jardí, s’hi poden albirar els rapinyaires anomenats esparvers. El seu plomatge ocre i el seu vol són ben distintius.

Espadats i penya-segats ombrívols del vessant nord

El vessant septentrional de sa Dragonera es configura geomorfològicament per un penya-segat impressionant de 300 metres tallats: «evidència d’una antiga pertinença a la serra de Tramuntana». Aquest relleu tan abrupte i inhòspit és, justament, un ecosistema fonamental per a la biodiversitat, tant florística com faunística. 

Adaptades a aquest paisatge calcari ombrívol, hi viuen espècies molt vistoses, com el coixinet de monja, als peus de penyal, i la violeta de penyal o la ginesta borda, a les fissures i balmes de la pròpia paret del penya-segat. En els grans penyals també s’han anat refugiant el boix i el garballó, dues espècies relictes de la mediterrània que, amb la petjada humana, han anat en retrocés. En especial, la palmàcia (el garballó) és una evidència d’un passat més càlid i plujós, i un pilar fonamental de l’estratègia de conservació del parc.

Aquest és l’ambient predilecte del falcó marí, que, durant la temporada de nidificació, estableix la colònia més abundant d’aquesta «joia zoològica» de les Illes Balears. També ho és del falcó comú o pelegrí, una espècie amb gran transcendència històrica per a la falconeria. Altres aus com el xoriguer, també dominen aquest espai aeri.

Penyals secs i assolellats del vessant sud

El vessant meridional, la façana orientada a Mallorca, disposa de penya-segats marítims que, si bé no són tan imponents com els del nord, també tenen una cobertura vegetal  important, adaptada a la insolació i la roca calcària, la falzia roja i flandulosa. Aquestes roques es troben cobertes de líquens colorits, com l’orxella, d’aquí en surt l’ús tradicional per fer-ne colorant. El socarrell, a cotes més litorals però lluny dels esquitxos de les ones, es distingeix per les flors grogues i les branques com a banyes. 

Sobrevolen aquests penyals, el colom salvatge (una de les preses per excel•lència dels falcons) i la pàssera, una espècie sedentària semblant a una mèrlera que hi cria. La Noneta és pelàgica, però s’acosta a la mediterrània per nidificar i freqüentment ho fa a les cavitats i coves més inaccessibles d’aquest vessant sud.

Segueix-nos a les xarxes socials!